Vista de Xátiva desde el campanario de la Colegiata.

Dibujo de Wyngaerde, 1563.

Als peus de la serra Vernissa, sobre la qual s'alça el castell que domina la ciutat, se situa la població de Xàtiva.

El seu origen s'amaga en el passat, amb importants restes arqueològiques, com el crani de l'home de Neandertal trobat en la Cova Negra. És citada pels historiadors i geògrafs grecs i llatins que van parlar de la península, i en l'època ibèrica va ser una de les ciutats més importants de la Contestània, territori que comprenia des del Xúquer fins al Segura.

Cap al segle IV abans de Crist, l'inicial nucli urbà iber, anomenat Saiti, estava organitzat al voltant d'una font i emmurallat, dominava les vies de comunicació i la seua abundància d'aigua permetia el cultiu de les terres.

Estos motius estratègics van originar que després de la conquista romana, durant el segle III abans de Crist, el seu nucli urbà anara creixent, convertint-se en una de les poblacions romanes més importants dins de l'actual territori de la Comunitat Valenciana, i desenvolupant una important indústria tèxtil. El nom que la nova organització administrativa li va atorgar va ser el de Saetabis Augusta.

La seua importància durant l'època visigoda és evident, ja que va arribar a tindre l'estatus de seu episcopal, segons es desprèn de la documentació conservada dels Concilis de Toledo, celebrats durant el segle VI després de Crist. No obstant això, és difícil fixar l'extensió de la diòcesi, ja que es desconeix la situació de les quatre poblacions que en delimitaven extensió: Custo, Moleta, Togala i Inta.

Després de la conquista musulmana, en el segle VIII, rep el nom de Xàteba, i va arribar a ser cora o cap de districte dels territoris que s'estenien des del riu Xúquer fins al port de Biar. Durant este període, la indústria paperera adquirix una importància tan gran que el seu producte és exportat a Itàlia, Egipte i Orient.

Xàtiva va ser conquistada per Jaume I en 1244, i se li va atorgar carta de poblament el 18 d'agost de 1250. Va ser declarada ciutat en 1347 per Pere IV el Cerimoniós, i durant l'època foral va ser la segona ciutat en població després de València. Era capital d'una de les governacions forals i tenia vot en Corts.

L’alçament al juliol de 1521 dels gremis d'artesans contra el poder de la noblesa, conegut com de les Germanies, va acabar a Xàtiva amb la rendició de la ciutat al desembre de 1522 a les tropes del virrei.

En el segle XVI la seua agricultura es basava en el cultiu de blat, arròs, cànem i hortalisses. Després de l'expulsió dels moriscos en 1609, les terres són repoblades pels nous agricultors cristians.

La Guerra de Successió (1700-1714), que va enfrontar borbònics (partidaris de Felip V) i austriacistes (partidaris de Carles III), per la successió a la Corona espanyola després de la mort de Carles II, va tindré un importantissim episodi prop de Xàtiva: la Batalla d'Almansa. Este enfrontament bèl·lic, ocorregut el 25 d'abril de 1707, va provocar que quatre dies després s'aboliren els furs i privilegis valencians per mitjà del Decret de Nova Planta, pel qual les lleis de Castella regirien la vida valenciana.

La ciutat de Xàtiva, alçada a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria, va ser assetjada i va capitular el 6 de juny de 1707. La població va ser obligada a deixar la ciutat per a ser incendiada, fet històric del qual ara es complixen 300 anys. Un any després, Felip V va començar la seua reedificació i li va canviar el nom pel de Coloma Nueva de San Felipe. La planta de la nova ciutat es basa en els criteris urbans de la il·lustració, construint tres carrers rectes que creuen la ciutat d'est a oest, i per això es van derrocar molts edificis gòtics, i els seus elements estructurals, com els carreus, es van utilitzar en la construcció d'uns altres de nous.

Després de les Corts de Cadis, celebrades en 1812, la ciutat torna a recuperar el seu històric nom: Xàtiva. Entre 1821 i 1823 arriba ser capital de la província.

A mitjan segle XIX, després de la crisi econòmica provocada per la pebrina, malaltia dels cucs de seda que va afectar la producció i a l'exportació de la seda, Xàtiva veu disminuïda notablement la seua població, que passa de tindré 15.747 habitants en 1857 a 11.830 en 1897.

A finals del segle XIX inicia la seua recuperació econòmica amb la implantació de l'agricultura intensiva i el cultiu de cítrics. Larribada del ferrocarril en 1854 i la construcció de la xarxa de carreteres secundàries en 1906 impulsen el seu creixement econòmic i demogràfic.

Durant el segle XX, el creixement econòmic tant de l'agricultura (expansió del taronger) com de la indústria (fabricació de tèxtils, cartons i taüts) ha convertit Xàtiva en un important centre comercial.

En 1982 el centre històric de la ciutat és declarat Conjunt Històric Artístic pel Ministeri de Cultura.

En els primers anys del segle XXI la ciutat veu créixer la seua economia i la seua vida cultural.

CAPELLA DE L'HOSPITAL

Centre de recepció de visitants amb motiu de l'exposició "La Llum de les Imatges. Lux Mundi. Xàtiva 2007", este edifici ha mantingut la funció sanitària des de la seua construcció en el segle XV fins a l'actualitat, com a Centre de Salut. Va ser declarat Monument Nacional en 1981 i Bé d'Interés Cultural en 1985. Ledífici ocupa una illa completa entre la plaça de la Seu, on se situa la fatxada principal, i els carrers de la Corretgeria, la Nevateria i Sant Domènec.

La seua construcció es va dur a terme en diferents fases constructives, incorporant edificis ja existents i modificant-los per a la seua utilització hospitalària. Estes distintes etapes constructives queden reflectides en els detalls ornamentals de la seua fatxada principal. Així el visitant es trobarà amb l'arc triomfal, d'estil manierista, utilitzat com a accés principal de l'edifici. A un costat i a l'altre dels finestrals de la planta principal, realitzats segons la tradició gòtica, s'incorporen diversos detalls renaixentistes, com els rostres expressius de les mènsules en què recolzen les columnes encastades. Landana es configura amb una sèrie d'arcs, rematada amb un gran voladís.

La part més antiga conservada de tot l'edifici és la capella gòtica de l'antic hospital municipal. Es tracta d'un xicotet espai de planta quadrada situat en el cantó de la plaça de la Seu amb el carrer de la Corretgeria. Coberta amb voltes de nervadures gòtiques amb claus i mènsules excel·lentment treballades.

Després del procés de restauració dut a terme per la Generalitat, l'edifici ha recuperat la seua esplendor original. En l'interior de la capella s'han fet les excavacions arqueològiques necessàries; s'han eliminant les humitats, instal·lant una xarxa de ventilació en la base dels murs; s'ha canviat el paviment, i s'ha instal·lat una nova il·luminació a base de banyadors de sostre.

Durant la restauració dels elements ornamentals de la fatxada, com la Mare de Déu de la fornícula superior i els àngels músics que recolzen sobre l'arc conopial, a manera de quilla invertida, s'han descobert davall diverses capes de pintura restes de la policromia original, que han sigut convenientment restaurades i protegides. Es tracta d'un importantissim descobriment per a la historiografia valenciana, ja que no es coneixen, fins ara, restes de pintura semblants a les localitzats en la fatxada de la capella gòtica de l'Hospital de Xàtiva.

També s'han eliminat els afegits posteriors que desfiguraven la visió del que en el seu dia va ser una capella oberta, recuperant el seu volum original i reinstal·lant-se les fulles preexistents del reixat..

Fachada capilla del Hospital. S. XV. Xàtiva.

Detalle fachada capilla del Hospital. S. XV Xativa.

Detalle fachada capilla del Hospital. S. XV. Xativa.

Iglesia de San Felix. S. XIII.

Pila de agua bendita. S. XIII. Iglesia de San Felix. Xàtiva.

Trama urbana de Xàtiva.

ESGLÉSIA DE SANT FELIU

L'edifici es va construir després de la conquista cristiana, en el segle XIII, sobre les restes del que va ser seu episcopal visigoda.

La seua tipologia constructiva s'enquadra dins de les anomenades esglésies de Reconquista, que es caracteritzen per ser edificis d'una única nau amb capelles entre contraforts, capçalera plana i planta rectangular, fonent característiques constructives romàniques amb gòtiques, en el que es podria denominar gòtic de transició.

A mesura que el visitant s'acosta a l'església de Sant Feliu, pot observar, junt amb les restes arqueològiques d'una vila romana, l'atri lateral. Este pòrtic utilitza com a suport columnes recuperades d'estes pròximes construccions romanes, la qual cosa justifica que cada una siga diferent de les altres, tant en el fust i en els capitells, com en el material i color.

Laccés a l'interior de l'edifici es realitza a través d'un arc de mig punt seguint les pautes clàssiques de l'estil romànic, amb una gran arquivolta ornamentada amb puntes de diamant. Les columnetes del muntant es coronen amb uns capitells decorats amb temes vegetals.

Ja en l'interior, el visitant pot contemplar els grans arcs diafragma ogivals d'estil gòtic i la sostrada de fusta.

Les obres que es troben en este espai fan referència al desenvolupament i la consolidació del cristianisme des dels temps de la ciutat romana de Saetabis fins als últims anys del segle XIII, amb especial atenció al període visigòtic en què Xàtiva va ser una destacada seu episcopal.

Tot just travessar el llindar de l'edifici es troben dos obres conservades in situ. D'una banda, la Inscripció romana', es tracta d'un carreu tallat i reutilitzat d'un temple romà alçat durant el segle i després de Crist en honor a la deessa Roma i a l'emperador Octavi August, divinitzat després de la seua defunció l'any 14 d.C. Just al seu costat, la Pica d'aigua beneïda en la qual es poden observar diverses imatges que fan referència al naixement de Jesús i a l'Eucaristia. Podria tractar-se de la pila baptismal original de l'edifici, ja que l'esquematisme romànic de les figures es contradiu amb el seu volum i moviment, de clara influència gòtica.

Interior Iglesia de San Felix.

Xátiva.

Portada Románica. S. XIII.

Iglesia de San Felix. Xátiva.

Altar del Obispo Atanasio S. VI.

Museo de l'Almodí. Xàtiva.

Restos de cruz con Agnus Dei. S. VI.

Museo de l'Almodí. Xàtiva.

Procedents del Museu Municipal de l'Almodí de Xàtiva, i al·lusives a la seu episcopal visigòtica de Saetabis, es poden contemplar diverses peces. Un Fragment de creu amb Agnusdeí, unes Restes de finestra restaurades i reintegrades pels tècnics de La Llum de les Imatges que facilita la lectura compositiva d'estos fragments.

En este nucli expositiu també es mostra l'anomenat Altar del bisbe Atanasi, peça clau en la història de Xàtiva, perquè es tracta del primer document que al-ludix a la cris-tianització d'esta població. Es tracta d'un pedestal de pedra utilitzat pels romans com a base per a una escultura i transformat en altar cristià a finals del segle VII per a la qual cosa es van picar les inscripcions romanes, es va fer un buit per a guardar relíquies i es va practicar una incisió amb un text commemoratiu, però amb caràcter litúrgic, que es transcriu a continuació: "En el nom del Senyor, Atanasi, bisbe, en el sèptim any de la seua consagració, va erigir este altar. Amén".

Relatives al període de conquista àrab del territori, s'exhibixen tres peces procedents de diversos museus. Des del Museu Arqueològic de Dénia arriben dos magnífics Canelobres amb decoració vegetal, datats en el segle XI. D'altra banda, des del Museu de Belles Arts de València es mostra un Calze arabigocristià de difícil datació, ja que per la seua ornamentació podria estar realitzat en el segle XI per tallers o artesans de procedència libanesa, però per la modernitat del seu muntatge podria tractar-se d'una peça del segle XIX. Alguns investigadors arriben a afirmar que podria ser una de les peces donades pel pintor Munoz Degrain a l'Acadèmia de Sant Carles en 1910. Finalment, la Làpida musulmana del segle XI, cedida pel Museu de l'Almodí, tallada amb la decoració funerària més comuna a al-Àndalus, amb un estret llistell, o estria, vorejant la inscripció.

Com ja s'ha comentat, després de la conquista cristiana, es va construir este edifici sobre les restes d'un temple visigot.

Un dels primers documents artístics d'este període es troba en les pintures localitzades in siíu que ornamenten este espai. En els diversos murs es poden veure representacions de Sant Nicolau de Ban, Sant Cristòfol, el Calvari i la Mare de Déu. entronitzada. Realitzades en la primera mitat del segle XIV en estil protogòtic o lineal, caracteritzat pels perfilats en negre de les figures, els colors plans i els fons monocroms. Van ser localitzades en 1934, pel cronista de Xàtiva d'aquell moment, Carles Sarthou, davall d'un lluït de calç i algeps, motiu que explica, a pesar de les restauracions, el seu deficient estat de conservació.

Procedent de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, es mostra la Dècima de 1375, document que fa referència a la taxació de tots els béns de l'Església, perquè contribuïren al pagament d'impostos sense una periodització establida, i els beneficis de la qual es repartien entre la Cambra Apostòlica i la Corona.

Testimoni de la important comunitat jueua que habitava a Xàtiva, s'exposa l'única resta trobada fins ara de la sinagoga xativina. Es tracta d'una xicoteta Motlura de guix de 27 x 57 cm, datada en el segle XIV, que formava part d'un fris. El text d'este fragment, conservat en el Museu de la Col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, al-ludix a la salvació eterna. D'esta interpretació es desprèn el caràcter bíblic de la inscripció escrita en llengua hebrea.

Des del segle XIV es té constància de les sol·licituds que es van fer des de Xàtiva per a tornar a ser seu episcopal. Els documents que s'hi mostren, procedents de l'Arxiu Històric de la Col·legiata de Xàtiva i de l'Arxiu Municipal de Xàtiva, daten del segle XVI al xix i fan referència a estes sol·licituds. El primer és un Manuscrit sol·licitant la cate-dralitat, en el qual es menciona el nou bisbat de San Felipe i inclou 136 poblacions. El segon és un mapa sobre el qual es delimita l'extensió del bisbat.

Finalment, abans d'eixir de l'ermita de Sant Feliu, el visitant pot fixar l'atenció en les Làpides funeràries realitzades en ceràmica esmaltada, i que, amb una cronologia compresa entre 1818 i 1829, mostren la iconografia funerària academicista.

Lápida Musulmana.

S. XiXII. Museo de l'Almodi. Xativa.

Moldura de yeso con inscripción bíblica hebrea. Colegiata de Santa María. Xativa.

Mapa de la propuesta de rehabilitación de la diócesis de Xativa.

Tomas Manuel Vilanova.

1761. Archivo Municipal de Xativa.

ESGLESIA DEL EX CONVENT DE SANT DOMENECH

Seguint el recorregut expositiu, la següent seu amb què es troba el visitant és l'església de l'exconvent de Sant Domènec. El volum i les dimensions del temple deixen constància de la importància que va tindré esta edificació en el seu dia. Iniciada la seua construcció gràcies a les donacions que va aportar Jaume II, el conjunt conventual es va realitzar a finals del segle XIii. Ledificació de l'església s'inicia en 1323 adossada a la part nord del claustre. A hores d'ara només queda en peu esta part de l'edifici; la resta del convent es troba derruït.

Laccés a l'església, amb una gran escalinata que salva el desnivell del terreny, posa de manifest una de les primeres dificultats que hagueren de resoldre els seus constructors. Gràcies als avanços de l'arquitectura gòtica, com l'ús de contraforts i la volta de creueria, pogueren alçar l'església i utilitzar el seu espai interior, entre els grans arcs apuntats de diafragma, com a capelles laterals.

També en el segle XIv es construïx, en l'angle sud-est del temple, una sala rectangular coberta amb volta de creueria que servia com a sagristia. Ledifici va ser adquirit en 1986 per l'Ajuntament de Xàtiva.

La restauració duta a terme per la Generalitat a través de la Fundació La Llum de les Imatges té com a objectiu fonamental la consolidació de l'edifici i la seua adequació com a seu expositiva i futur Centre Cultural de Xàtiva.

Per a este fi, s'ha procedit a la instal·lació d'una nova xarxa elèctrica i lluminària, s'ha pavimentat tota la nau i s'han col·locat vidres de seguretat translúcids en els finestrals gòtics. També s'ha habilitat un nou accés per a minusvàlids, instal·lant en una de les capelles una plataforma elevadora.

En dos de les capelles laterals s'han localitzat, davall de diverses capes d'estuc i repintades, restes de pintura mural que han sigut convenientment restaurades pels tècnics de La Llum de les Imatges. Estes pintures, realitzades en el segle XVIII, representen, en la primera capella del lateral dret, diverses ornamentacions vegetals i geomètriques, i en la tercera capella del lateral esquerre s'han intervingut dos escuts i una falsa arquitectura que representa un castell.

Ledifici, adossat a l'església en la part oest, conegut com a Casa Sant Andreu, va ser construït a finals del segle XIX sobre el que va ser la capella de l'Orde Tercer. Es tracta d'una edificació de vivendes per a classe acomodada molt usual en el moment de la seua construcció.

Este edifici, que formarà part, junt amb l'església de l'exconvent de Sant Domènec, del futur Centre Cultural de Xàtiva, ha sigut unificat, a nivell de forjat, amb l'església. Les obres de consolidació de l'estructura, tancaments i fusteries necessàries per a la seua utilització com a seu de l'exposició "La Llum de les Imatges. Lux Mundi. Xàtiva 2007", han sigut realitzades per la Generalitat a través de la Fundació La Llum de les Imatges, sent destinada la seua adequació per a Centre Cultural a càrrec de la Conselleria d'Infraestructures i Transports, obra que es durà a terme en una segona fase.

En esta seu expositiva es fa una anàlisi, a través d'obres d'art, documents i peces d'orfebreria, de la importància que va tindré i l'herència que ha deixat la família Borja. El discurs expositiu comprèn també obres i documents que mostren altres personatges il·lustres relacionats amb Xàtiva, com el pintor Josep de Ribera; l'eclesiàstic i historiador Jaume Villanueva; el dominic i missioner fra Jacint Castanyeda; l'historiador i cronista de Xàtiva Carles Sarthou, i el catedràtic en Història de l'Art Elies Tormo, entre altres.

Amb la finalitat de complementar el discurs expositiu, es mostren dos audiovi-suals realitzats per la Fundació de la Comunitat Valenciana La Llum de les Imatges expressament per a esta ocasió. El primer, titulat La Llum dels Borja, és una introducció a l'univers humanista i defensor de les arts que esta família va desenvolupar tant a València com a Roma. El segon, titulat Viatge literari pels convents de Xàtiva, es presenta més avant, en la sagristia de l'església. Basat en una carta de Jaume Villanueva, escrita des del seu exili a Anglaterra, en la qual va recordant els edificis religiosos de Xàtiva.

El llinatge dels Borja, oriünd d'Aragó, es va instal·lar en terres valencianes després de la conquista de Jaume I. Destacada família que va arribar a tindré dos papes, diversos cardenals, bisbes i un sant, i que va aconseguir també el ducat de Gandia i altres títols nobiliaris.

El recorregut expositiu s'inicia contemplant dos retrats pintats per Joan de Joanes, procedents de la catedral de València, dels papes Borja, Calïxt lli i Alexandre VI

Alfons de Borja va accedir al papat el 8 d'abril de 1455, adoptant el nom de Calixt III. Va morir tres anys després. El seu nebot Roderic de Borja va ser nomenat papa l'I 1 d'agost de 1492, va prendre el nom d'Alexandre VI i va morir el 18 d'agost de 1503.

Abans de continuar la visita per l'exposició, es pot observar, en una de les capelles laterals, un muntatge fotogràfic realitzat amb escenes i detalls de les pintures encarregades per Alexandre VI i realitzades per Pinturicchio en les estances Borja del Vaticà entre 1492 i 1495.

Després d'esta presentació dels protagonistes indiscutibles d'esta seu expositiva, es mostra una selecció de les obres pintades per Paolo de San Leocadio.

Paolo de San Leocadïo, "Lo pus solempne de Spanya". Un Mestre al Servici dels Borja Valencians (Í472-Í520)

Paolo de San Leocadio es va formar com a artista en els ambients humanistes de Reggio, Mòdena i Ferrarà; va conèixer el llenguatge pictòric del quattrocento italià. Va arribar a València en 1472 acompanyant el cardenal Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI.

Com a introducció al treball dut a terme per Paolo de San Leocadio, s'exposen unes reproduccions fotogràfiques d'un dels primers encàrrecs que va fer en terres valencianes. Fs tracta dels recentment descoberts Frescos renaixentistes del presbiteri de la catedral de València, que han sigut restaurats per la Generalitat a través de la Fundació La Llum de les Imatges.

Seguint la hipòtesi dels comissaris de l'exposició, es mostren dos possibles autoretrats de Paolo de San Leocadio, el primer representat en un dels àngels músics de les mencionades pintures, amb uns 30 anys, i el segon autoretrat es troba en el rostre de sant Josep de l'obra Mare de Déu, Sant Josep, el Xiquet i Sant Joanet, realitzada en els primers anys del segle XVi, procedent d'una col·lecció privada i exposada per primera vegada en esta ocasió.

La Mare de Déu de Gràcia, obra procedent l'església parroquial d'Enguera, mostra el diàleg que va establir Paolo de San Leocadio entre les seues ensenyances artístiques italianes i els artistes valencians del moment, en què la composició recorda els Osona i els brodats s'assemblen als treballs de Reixach.

Felip Pau de San Leocadio, fill de l'artista italià nascut a València, va aprendre de son pare les formes renaixentistes, va conviure amb els artistes locals de tradició gòtica, citats anteriorment, i va rebre les influències leonardesques portades per Fernando Yànez i Fernando Llanos propagades per València a partir de 1506. Procedent de la col·lecció de la Fundació Bancaixa, i com a representació del treball que va dur a terme, s'exposa Lamentació sobre Crist Mort, realitzada entre 1520 i 1525.

Detalle pintura mural Iglesia Santo Domingo. S. XVIII.

Pinturas Estancias Borja. Pinturícchio. Vaticano. S.XV

Iglesia de Santo Domingo (S. XIV.) y casa San Andrés.

Interior Iglesia Santo Domingo. S.XIV.

Retrato de Alejandro VI.

Joan de Joanes. S.XVI. Catedral de Valencia.

Retrato de Alfonso de Borja.

Joan de Joanes. S. XVI. Catedral de Valencià.

Cáliz del Papa Calixto III.

1455-1458. Colegiata de Santa María. Xátiva.

Custodia Mayor.

López de Salazar. 1498-1502. Colegiata de Santa Maria. Xàtiva.

Selecció d’obres borgianes

Amb la intenció de recrear el món artístic de l'època i el gust estètic de la família Borja, s'exposa primer el Retaule de Santa Anna, procedent de la col·legiata de Xàtiva. Obra realitzada per Reixach en 1452, en la qual es manifesta la tradició hispanofla-menca del gòtic internacional dels artistes autòctons, amb verdadera voluntat hiper-realista.

A continuació, es pot contemplar la Mare de Déu de les Febres, procedent del Museu de Belles Arts de València, realitzada per Pinturicchio. Artista italià del qual la família Borja va ser mecenes, i que mostra el gust per l'art renaixentista d'Alexandre VI.

Uns altres personatges de la família Borja van ser pintats per l'artista Joan de Joanes; així es mostren una sèrie de retrats procedents de la catedral de València en els quals es representen els arquebisbes Joan de Borja i Pere Lluís de Borja, cada uns amb els trets ben diferenciats i amb gran força expressiva. En els dos crida especialment l'atenció l'actitud de diàleg indicada pels gestos de les mans.

Tres obres excepcionals d'orfebreria procedents de la col·legiata de Xàtiva es mostren en esta secció. Es tracta del Lignum Crucis de Calixt III, datat a principis del segle XV i amb característiques comunes a altres peces d'orfebreria relacionades amb Benet XIII, el papa Luna, com el calze que es conserva en l'església de Peníscola. També s'exhibix el Calze de Calixt IÍI realitzat per un argenter valencià entre 1455 i 1458 i que va ser donat pel primer papa xativi a la col·legiata. Finalment, s'exposa la Custòdia Major de la col·legiata de Xàtiva, realitzada per Lope de Salazar entre 1498 i 1502, de grandlssimes dimensions, i amb una gran riquesa plàstica i perfecció tècnica.

Per a completar este apartat dedicat a l'orfebreria relacionada amb la família Borja, i restaurat per la Fundació La Llum de les Imatges, s'exhibix el Lignum Crucis de l'església parroquial d'Albaida. Obra realitzada en l'últim terç del segle XV en estil gòtic flamíger.

Durant la restauració de l'edifici duta a terme per la Generalitat, s'han localitzat quatre claus de pedra i dos d'escaiola, que han sigut restaurades pels tècnics de La Llum de les Imatges. En una d'estes, que representa la Mare de Déu amb el Xiquet, s'ha recuperat la pròpia talla, oculta davall diverses capes de repintades i la seua policromia original.

Custodiat en el Museu Nacional de Ceràmica i procedent del convent de l'Encarnació, es mostra el Tauleïlet amb escut eclesiàstic dels Borja realitzat en el segle XVi i de tipologia toscana. També es pot contemplar, procedent d'una col·lecció particular, un Escut de marbre blanc de factura italiana que representa l'escut del llinatge italià de la família Borja instituït per Alexandre VI, que utilitza les mateixes corones amb què es representaven els nobles romans.

Com a mostra de l'art tèxtil, s'exposa la Capa pluvial del tem del papa Calixt III, peça que, segons la tradició, va ser donada per l'esmentat papa a l'església de Sant Joan de Lleida. Realitzat per un taller romà entre 1455 i 1458, actualment es troba depositat en el Museu Diocesà de Lleida. En esta peça es troben representats en la part dreta sant Joan Evangelista, sant Pau, sant Tomàs i en la part esquerra sant Joan Baptista, sant Pere i sant Antoni. En la tira per a lligar es pot observar l'escut papal.

Una important selecció de documents completa esta secció. Cal destacar en primer lloc els relatius a Calixt III, començant pel còdex Ab Urbe Condita procedent de la Biblioteca del Monestir d'El Escorial. Va ser encarregat per Calixt III entre 1444 i 1445, amb contingut, escriptura i disseny propi del llibre humanístic, quan estes formes ïlibràries estaven començant a consolidar-se a Itàlia. De l'Arxiu de la Col·legiata de Xàtiva s'exposa la Butla de Calixt 111 en la qual es concedixen diverses relíquies a l'Església Col·legial de Santa Maria de Xàtiva, que tema com a objectiu

beneficiar el culte diví i fomentar la devoció als sants, la Carta d'Alfons de Borja al degà i capítol de la col·legiata de Xàtiva anunciant el seu nomenament com a bisbe de València i la seua recent ordenació, datada el 2i d'agost de 1429 a Peníscola i redactada en llatí, la carta acaba pregant a Déu i a la Mare de Déu pel bon govern de la diòcesi, el cessament de la pesta i l'establiment de la pau entre Aragó i Castella, en guerra en aquells moments. Finalment, el Breu de Calixt III al capítol de la col·legiata de Santa Maria de Xàtiva, en el qual concedíx a Ausiàs Ferran el rectorat de Sant Mateu, en la diòcesi de Tortosa.

Quant als documents relatius a Alexandre VI, procedent de l'Arxiu de la Col·legiata de Xàtiva destaca la Carta de Roderic de Borja, vicecanceller de la Santa Seu i bisbe de València, dirigida al capítol de la col·legiata de Xàtiva ordenant-los observar les noves constitucions, datada a Roma el 26 de febrer de 1486, en la qual Roderic de Borja actua per a posar pau en les tensions generades per la distribució dels oficis. Té com a característica principal les grans mides de les lletres del nom del papa en l'encapçalament. De les obres prestades per la catedral de València per a esta secció destaca la Carta autògraja d'Alexandre VI, datada a Roma el 31 de juliol de 1493, dirigida al seu fill Joan de Borja, duc de Gandia, amb instruccions sobre el seu comportament. També es mostra, procedent de l'Arxiu del Baró de Llaurí, el Registre Episcopal de Roderic de Borja, cardenal-arquebisbe de València, realitzat en 1467, que tracta dels assumptes relacionats amb els beneficis eclesiàstics. La intervenció de diferents mans en la còpia queda reflectida en les distintes grafies.

Restaurat per la Fundació La Llum de les Imatges i custodiat en l'Arxiu del Col·legi del Corpus Christi, s'exposa el Protocol Notarial de Mateu Cirera, datat a València el 13 de febrer de 1468, en el qual es registra l'organització de la cúria episcopal d'este moment i es poden conèixer les pensions econòmiques que des de Roma s'atorgaven a personalitats valencianes, el pagament a correus entre les dos ciutats i l'ingrés d'impostos a través de prestadors italians establits a València.

Finalment, cal destacar per la seua gran importància històrica la Butla "Inter Caetera" atorgada per Alexandre VT ais Reis Catòlics, procedent de l'Arxiu General de les índies i datada el 4 de maig de 1493, dos mesos després de la tornada de la primera expedició de Cristòfol Colom, en la qual el papa cedix als Rets Catòlics la sobirania sobre les noves terres descobertes.

Bula Inter caetera de Alexandre VI.

4 de mayo de 1493. Archivo General de Indias. Sevilla.

Pinturas del presbiterio de la Catedral de Valencia. Paolo de San Leocadio Francesco Pagano. S. XV.

La Virgen, San José, el Niño.

Paolo de San Leocadio. S. XV Colección Laia Bosch.

Escudo Borja procedente de la casa de los Duques de Gandia en Xàtiva. S. XVI. Colección Particular.

Clave de bóveda. Virgen con el Niño. Iglesia de Santo Domingo. S. XV.

Sor Margarita Agulló.

Francisco Ribalta. C. 1600. Real Colegio del Corpus Christi.

Els prohoms

En les terres de Xàtiva, també han nascut i treballat figures molt importants per a la història de l'església valenciana i per al desenvolupament de la cultura xativina, valenciana i hispana en general. La producció religiosa, científica i cultural d'algunes d'estes figures il·lustres és objecte d'homenatge en este apartat expositiu.

La visita s'inicia amb un document del metge Lluís Alcanyís, nascut a Xàtiva cap a 1440. Es tracta del Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, incunable procedent de la Biblioteca de Catalunya, en què l'autor, després de l'important brot de pesta que va patir València entre 1489 i 1490, narra les precaucions que s'han de prendre i el tractament que han de seguir els malalts que contrauen la pesta.

A continuació es pot contemplar un dels incunables valencians més significatius Trobes e labors de la Verge Maria. Es tracta d'una recopilació de 40 poemes dedicats a la Mare de Déu, recopilats després d'un concurs poètic convocat cap a 1474, en el qual participen diversos personatges de Xàtiva.

La partida de baptisme del pare Gumilla, document restaurat per la Fundació La Llum de les Imatges, i conservat en l'Arxiu Parroquial de Càrcer, aclarix els dubtes i males interpretacions del lloc i la data de naixement d'este important missioner jesuïta, nascut a Càrcer el 14 de maig de 1686, que va viatjar a Amèrica en 1706, i va deixar escrit un document importantissim per a la comprensió de la vida, naturalesa i geografia de les terres banyades pel riu Orinoco en el Nou Continent, Ei Orinoco Ilustrado del Padre Gumilla, conservat en la Biblioteca de la Universitat de València.

El Gravat amb el retrat de Joaquim Llorenç Vilanova, realitzat en 1848, segurament està basat en un retrat desaparegut. Personalitat nascuda a Xàtiva en 1757, va ser un destacat diputat liberal de les Corts de Cadis entre 1810 i 1814. El 26 de setembre de 1811 va aconseguir, a proposició seua, restablir el nom de Xàtiva, en substitució de Colònia Nueva de San Felipe.

Un altre personatge il·lustre en la història xativina va ser el degà Josep Ortiz i Sanz. Per a il·lustrar la seua vida i la seua obra es mostra un bellíssim retrat arribat del John and Mable Ringling Museum of Art de Florida (EUA), realitzat per Vicent López. El degà Josep Ortiz va ocupar este lloc en la col·legiata de Xàtiva entre finals del segle XViii i principis del xix. Va ser partícip de la creació de l'Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles en 1768 i nomenat Acadèmic d'Honor en 1804, després d'haver traduït els tractats d'arquitectura de Vitruvi i molts altres llibres, com els estudis d'arquitectura d'Andrea Palladio.

Sant Jacint Castanyeda, l'anomenat Sant dominic de Xàtiva, va nàixer en esta ciutat en 1.743, va anar de missioner a Filipines, on es va ordenar sacerdot. Va morir decapitat el 7 de novembre de 1773. S'hi presenten dos figuracions de la seua mort: la primera és un llenç procedent de la capella Sant Jacint Castanyeda de la catedral de València, i la segona és un gravat basat en un dibuix de l'acadèmic Marià Salvador Maella, i realitzat pel també xativí Francesc de Paula Martí, inventor de la taquigrafia moderna.

A principis del segle XX el gust per recuperar el passat medieval provoca la publicació en periòdics d'articles en què es descriuen este tipus d'obres. Elies Tormo va obtindré l'acta de senador per València en 1907 per la Societat Econòmica de València i va ser un gran estudiós de la història de l'art i un dels pioners a aplicar el sistema científic en el seu estudi. El llibre que es presenta, titulat Las tablas de las iglesias de Jàtiva, és una recopilació dels articles que va publicar el diari Las Provincías entre 1907 i 1912, en el qual descriu les taules dels segles xv i xvi que es troben en les esglésies xativmes. Les fotografies que il·lustren el llibre van ser realitzades per Enric Cardona. A causa de la falta de llum elèctrica en l'interior dels temples, el temps d'exposició de les plaques fotogràfiques superava les 10 hores.

Carles Sarthou, nascut a Vila-real en 1886, va dur a terme tota la seua activitat professional en la ciutat de Xàtiva, on va arribar com a secretari judicial, i on va realitzar labors d'inventariat i catalogació del patrimoni xativí, arribant a ser director del Museu Municipal i cronista de la ciutat. S'hi mostra la seua obra Datos para la historia de Jàtiva, 1933-1935, ja que durant els anys de la Guerra Civil espanyola va efectuar una importantíssima labor en la protecció del patrimoni artístic.

Abans d'abandonar esta seu expositiva, el visitant pot contemplar un audiovisual, que mostra el treball de recuperació patrimonial dut a terme per la Generalitat a través de la Fundació La Llum de les Imatges en la ciutat de Xàtiva.

Retrato del Deán Ortiz.

Vicente López. 1814. John and Mable Ringling Museum ofArt. Florida. USA.

San Jacinto Castañeda. Catedral de Valencia. S. XX.

Registro de bautismo del Padre Gumilla.

1672-1699.1.P de P.Ntra.Sra. de la Asunción. Càrcer.

Las tablas de la iglesia de Xátiva. Ellas Tormo. 1912. Biblioteca Particular.

Viaje literario a las Iglesias de España. Jaime Lorenzo Villanueva. S. XIX. Biblioteca Histórica Universitat de Valencia.

LA SEU: COL·LEGIATA DE SANTA MARIA

En 1596, els jurats de la ciutat van acordar en Consell General la construcció d'una nova església. Amb esta finalitat es va derrocar l'anterior edifici consagrat amb Jaume I, després de la Conquista. Es tractava d'una mesquita modificada i ampliada pels conquistadors cristians, però en la qual encara quedaven eminents signes constructius del seu passat musulmà.

En 1413 Benet XIII l'eleva a col·legiata, i des de llavors és coneguda com la Seu.

En 1612, després de l'expulsió dels moriscos que tingué lloc en 1609, l'arquitecte Joan Pavia inicia la construcció del nou edifici per l'absis, que es conclou en quatre anys, però a costa de paralitzar la resta de les obres. La portada de l'absis, d'estil renaixentista i anomenada del Mercat, es constituïx amb un arc de mig punt entre columnes jòniques.

Les obres continuen amb intermitències durant el segle XVn, però es té constància documental que en 1721 estaven acabades les giroles, el presbiteri, el creuer'i la cúpula.

Després de l'incendi de la ciutat i les seues conseqüències socials i econòmiques, la construcció es va reprendre en 1731. A mitjan segle XVïïi s'acaba l'escalinata de la fatxada nord, una de les millors produccions del barroc valencià. A finals d'eixe mateix segle es construïx el campanar dissenyat per Ventura Rodríguez.

En 1886, com a conseqüència d'un terratrèmol, es va afonar la cúpula, i la seua nova construcció es va encarregar a l'arquitecte Antoni Ferrer.

Entre 1903 i 1922 l'arquitecte xativí Lluís Ferreres es va encarregar d'acabar la inacabada fatxada neoromànica, que en principi havia de quedar enrasada amb els dos campanars bessons.

En esta obra inconclusa encara es poden apreciar els buits necessaris per a la col·locació del forjat que havia de cobrir l'atri porticat que mai va arribar a fer-se.

En l'interior es pot apreciar la grandiositat de les seues dimensions i l'evolució estilística. La seua planta està inspirada en la tradició gòtica, però els alçats van evolucionant des del renaixentista de la girola, passant pel barroc del creuer, el neo-classicisme de la seua nau, coberta amb volta de canó amb llunetes, fins al neoromànic de la fatxada oest.

La restauració arquitectònica duta a terme per la Generalitat, a través de la Fundació La Llum de les Imatges amb motiu de l'exposició "La Llum de les Imatges. Lux Mundi. Xàtiva 2007", té com a finalitat la recuperació dels valors estètics i estructurals de l'edifici, tant en l'interior com en l'exterior.

En la fatxada nord el seu estat de degradació, produït fonamentalment pels agents atmosfèrics, era elevat. Presentava brutícia d'origen orgànic, fissures i clevills en els carreus, i fins i tot en alguns apareixien pèrdues de matèria pètria.

La restauració es va iniciar amb el sanejament de les cobertes, eliminant els elements impropis i substituint les teules trencades per altres de similars. Es van consolidar els carreus i es van realitzar els treballs de picapedreria necessaris per a esmenar els problemes de pèrdua de matèria. Finalment, es van restaurar les vidrieres i es va tractar la pedra amb materials que augmentaren la seua resistència a l'aigua.

La portada historiada també es va restaurar, recuperant la seua volumetria, netejant els carreus i solucionant els problemes de canalització i evacuació de les aigües pluvials. La porta original que tanca l'obertura també ha sigut intervinguda i ha recuperat el seu color daurat original, que remet a les portes daurades del Temple de Salomó, tal com relaten els textos sagrats.

Fachada Porta del Mercat. S. XVI.

Foto Nave Central Interior.

Fachada Neorromanica. SXIX.

Fachada Norte. S.XVIII.

En la fatxada est, corresponent a la girola, els problemes a què es van enfrontar els equips de restauració van ser similars als descrits anteriorment en la fatxada nord, i es va adoptar com a solució la neteja de les superfícies, produïda per pàtines biològiques, restes de pintades i grafits. Les cornises, molt deteriorades en esta zona, van ser substituïdes i es van reparar els clevills i fissures. La coberta ha sigut totalment restaurada, canviant els distints tipus de teula danyada per la que li corresponia, a la romana, o teula plana, i l'àrab, o teula corba.

Tots els elements singulars, com la ximenera de l'arxiu, la garita, les gàrgoles i les boles del coronament, també han sigut netejats, sanejats i consolidats.

En l'interior de la col·legiata les filtracions d'humitat des de les cobertes van originar l'aparició de taques, escrostonaments i clevills. Distints graus de deteriorament que afectaven també la fàbrica de carreus en els arcs, murs i voltes, ocasionats fonamentalment per la incrustació de calç, cosa que ha provocat pèrdua de massa pètria.

El procés de restauració s'inicia amb la neteja de la pedra per a recuperar el seu color original, el segellat i la fixació de juntes i clevills. S'ha reposat tota la xarxa elèctrica, de so i de seguretat. Finalment, s'han dut a terme tasques de recuperació d'elements de manyeria, fusteria i reposició de les vidrieres artístiques

Sis de les capelles de la girola han sigut intervingudes pels restauradors de La Llum de les Imatges, realitzant treballs de neteja, reposició de faltants i patinat.

En la fatxada neoromànica s'ha procedit a la neteja de les superfícies, al segellat de juntes i a la restauració del rellotge de sol. També s'han recuperat i documentat les inscripcions pintades que hi havia.

La intervenció en l'edifici es completa amb la restauració de la torre campanar, la rehabilitació de l'escala de forja, el reforç de la volta del templet i la renovació de les instal·lacions.

Lúltima de les seus expositives és la col·legiata de Santa Maria. En este espai expositiu s'exhibixen, cronològicament, una sèrie d'obres realitzades o relacionades amb la Comunitat Valenciana. La visita s'inicia amb una selecció d'obres escultòriques de l'edat mitjana.

L’escultura gòtica

Considerada com la millor peça d'orfebreria treballada en la segona mitat del segle XIv, en el moment d'esplendor dels tallers d'orfebreria valencians, moreílans i sant-mateuans, s'exposa la Creu processional esmaltada de la col·legiata de Xàtiva, que conserva similituds compositives i formals amb les creus de Sant Mateu, Jérica i Traiguera, amb els braços de la creu acabats en flor de lis, figures en relleu i esmalts.

A continuació, com a mostra de les dos tradicions artístiques vives, que s'alimenten mútuament, es pot contemplar un delicadíssim Crist crucificat, talla de fusta procedent del monestir de la Trinitat de València. Esta peça, realitzada en el segle XIv i vinculada estilísticament al romànic, ha sigut restaurada pels tècnics de La Llum de les Imatges. Al seu costat s'exposa Sant Pau i Sant Joan Evangelista, escultures de pedra realitzades per a la portada gòtica de la catedral de València, que, igual que la resta de l'apostolat, es conserva en el Museu de la Catedral. En estes escultures, també del segle XIv, es poden observar clarament les influències de l'escultura gòtica francesa en el lleuger moviment del cos, en el seu cap girat i en l'expressió del rostre.

Les escultures de pedra que representen Sant Pere i Sant Pau, procedents de l'església de Sant Pere de Xàtiva, exemplifiquen l'evolució de l'escultura en el període presentat. La primera, realitzada en el segle XIv, presenta les característiques pròpies de l'estil gòtic, mentres que en la segona, realitzada en el segle XVi, s'endevinen ja les formes renaixentistes. En esta església es conserva l'escultura de fusta que representa la Mare de Déu del Puig. Va ser realitzada en el segle XIv com a imatge titular de l'ermita del Puig de Xàtiva i, atès el seu delicat estat de conservació, ha sigut restaurada per la Fundació de la Comunitat Valenciana La Llum de les Imatges.

Els materials sumptuaris van ser triats habitualment amb finalitats de culte. Procedent de la catedral de València s'exhibix el Reliquiari de la Mare de Déu amb el Xiquet, realitzat en 1411 per l'orfebre Bartomeu Croylles, i que custodia la relíquia del Mantell de la Mare de Déu, regalada per Calixt 111 el 24 de març de 1458 a esta catedral..

Atesa la resistència al pas del temps i a les inclemències climàtiques, la pedra ha sigut el material més emprat per a cert tipus de talles i imatges. La Tapa de sarcòfag, realitzada en 1443 i custodiada en l'església de Santa Maria d'Ontinyent, mostra el sentiment de pas a la posteritat dels nobles medievals. D'altra banda, la Creu de terme de la Pobla Llarga, amb una datació incerta, servix com a representant de la sacralització del paisatge, ja que este tipus d'escultures se situaven en els encreuaments de camí i en els perímetres urbans.

També en pedra es va tallar l'escultura de Sant Sebastià dels Escrivans. La peça, conservada en el Museu de l'Almodí de Xàtiva i restaurada pels tècnics de la Fundació La Llum de les Imatges, és un clar exemple de transició escultòrica de l'estil gòtic al renaixentista.

El marbre és el material més utilitzat des de l'antiguitat clàssica en l'escultura. La Pica Baptismal de Moixent, datada a finals del segle XV i realitzada en este emblemàtic material, anuncia, amb un moviment helicoïdal de tot el conjunt, l'arribada del Renaixement.

Un altre dels materials més comuns durant l'edat mitjana en la talla escultòrica és la fusta. Una de les característiques comunes a este tipus d'escultura és la policromia. S'hi mostren dos clars exemples elaborats en la primera mitat del segle XV. Es tracta, en primer lloc, del Crist de la Pobla Llarga, el qual s'ha pogut datar correctament gràcies a l'estudi de les seues engalzades, i, en segon lloc, el molt venerat Crist del Carme en la capella de la col·legiata de Xàtiva que porta el seu nom, restaurat per La Llum de les Imatges. Es tracta de l'única resta que es conserva d'un calvari en què també es trobaven les figures de Maria i sant Joan.

San Pedro. S. XIV. Iglesia de San Pere. Xátiva.

San Pablo. S. XIV. Iglesia de San Pere. Xativa.

Cristo Crucificado.

S. XV. Colegiata de Santa Maria.

Cruz procesional esmaltada.

C. 1400. Colegiata de Santa Maria. Xàtiva.

LA PINTURA GÒTICA

Sota la influència naturalista de les idees de sant Francesc d'Assís, unit a l'emancipació de la pintura bizantina i l'interès pel retorn als models de l'antiguitat, sorgix a Itàlia un estil pictòric anomenat Trecento, terme que designa el període artístic desenvolupat durant el segle XIv.

La influència d'este estil italogòtic es rep en territori valencià en l'últim quart del segle XIv. Des del Museu Municipal de Cocentaina arriba el Retaule de Santa Bàrbara, sens dubte l'obra pictòrica moble més antiga que es conserva en territori valencià. Realitzat cap a 1350, arreplega tota la tradició italiana de la primera mitat del segle XIv. Dins d'estes mateixes característiques tècniques, es mostra l'Apostolat de l'Ajuntament d'Alzira, del qual només es conserva una part que representa set dels dotze apòstols. Va ser realitzat en l'últim quart del segle XIv.

Un conjunt de taules distribuïdes al llarg de la geografia valenciana, però amb unes característiques tècniques similars, han sigut atribuïdes per la historiografia a l'anomenat Mestre de Villahermosa. Ací s'exposa la Mare de Déu de la Llet, atribuïda al mencionat mestre i procedent del Museu de la Catedral de València, que servix per a il·lustrar el tema iconogràfic més repetit durant este període artístic en el territori valencià.

Un altre dels corrents pictòrics que es va rebre en la València medieval va ser l'anomenat estil gòtic internacional, que es caracteritza pel linealisme ornamental, l'ús del color, els detalls naturalistes i les figures humanes estilitzades que li atorguen una elegància cortesana.

S'exposa l'obra de tres artistes estrangers relacionats amb València que van portar amb ells les característiques pròpies del citat gòtic internacional. En primer lloc, s'exhibix l'obra procedent dels Museus Vaticans, atribuïda a Bernat Daddi Lapidació de Sant Esteve, realitzada en 1345, en la qual l'autor mostra la influència del seu mestre Giotto, però afig una profunditat en el paisatge que va ser una de les característiques desenvolupades pel gòtic internacional.

Una altra obra realitzada per un artista italià, i conservada en el Museu de Belles Arts de València, és la Predella del retaule dels Sagraments, datada en 1396 i atribuïda a l'anomenat mestre de Bonifaci Ferrer, ja que este sant és el que va encarregar la confecció del mencionat retaule. Es tracta d'una de les obres més apreciada i exquisida de la pintura gòtica valenciana. En les últimes investigacions historiogràfiques es pretén veure en la mà del mestre de Bonifaci Ferrer la figura de Gherardo Starnina, pintor italià del qual es té constància documental del seu treball a Florència, Toledo i València.

Des d'un altre punt important de realització artística arriba la figura de Marçal de Sas, pintor alemany instal·lat a València, que va fer per a la catedral de València, on actualment es conserva, el Dubte de Sant Tomàs, pintada cap a 1400.

Per a acabar amb esta sèrie d'influències europees trescentistes, que avancen i conviuen amb la influència flamenca, s'exposa, procedent del Museu Arqueològic de Valladolid, l'obra Quo Vadis, realitzada a principis del segle XV per l'artista valencià Jaume Mateu.

La inflexió flamenca en la pintura cótïca valenciana

A principis del segle XV s'imcia a Brussel·les una escola pictòrica caracteritzada per utilitzar l'oli com a material pictòric. Este material permetia donar més esplendor als colors i generar transparències. D'esta manera, s'avança en l'estudi de la profunditat i la perspectiva, i en la unificació dels espais a través de l'ús de la llum. Els artistes comencen a plasmar el seu entorn, interiors burgesos i paisatges reflectits amb exactitud i minuciositat. Les seues composicions, de tradició gòtica, continuen sent frontals, i encara falta relació entre els personatges, avançant en la seua expressió i actitud. Apareix un nou gènere pictòric: el retrat.

Un dels primers artistes valencians que empren esta nova fórmula artística és l'anomenat Mestre de Bonastre. S'exposen tres de les obres que, ateses les seues característiques comunes, s'atribuïxen a la seua figura. Dos d'estes procedixen del Museu de la Catedral de València, Transfiguració i Sant Ildefons; també s'exposa la taula Anunciació, procedent del Museu de Belles Arts de València. En totes es poden observar els rostres estilitzats, la utilització del paisatge i els sòls policroms entaulellats. Destaquen dos detalls: un de tradició gòtica, en la reducció de la figura del donant, i un altre, com a avanç cap al Renaixement, en la utilització d'arquitectures basades en el primer Renaixement florentí.

Seguint la tradició pictòrica valenciana de signe hispanoflamenc, influïda pel gòtic internacional i el primer Renaixement italià, s'exhibixen dos obres procedents de la col·legiata de Xàtiva realitzades per Joan Reixach i datades a mitjan segle XV.

Es tracta de les taules de Santa Elena i Sant Sebastià. D'este mateix autor, i conservat en l'església parroquial de Pego, s'exposa l'ostensori bifaç de la Verònica de Crist i la Mare de Déu.

Cristo del Carmen.

S. XV- XVI. Colegiata de Santa María. Xátiva.

Mare de Deu del Puig.

S. XV Iglesia de San Pere. Xàtiva.

Relicario de la Virgen con el nino. Bartomeu Croylles. 1411. Catedral de Valencià.

Apostolado.

S. XIV. Ayuntamiento de Alzira.

Quo Vadis.

Jaume Mateu. 1430. Museo de Valladolid.

Duda de Santo Tomás.

Margal de Sas. 1400. Catedral de Valencia.

Restaurat per la Generalitat a través de la Fundació La Llum de les Imatges, s'exposen les taules conservades del Retaule de la Mare de Déu de la Llet que es custodia en el Museu de la Col·legiata de Xàtiva, realitzat per Valentí Montoliu i algun dels seus fills cap a 1468-1470.

Mantenint les influències hispanoflamenques de Reixach, però mostrant alhora la recepció de l'art renaixentista de la mà de Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano, es pot contemplar la Taula de la Mare de Déu de la Llet realitzada per Bartomeu Baró entre 1460 i 1470 per a l'ermita de la Mare de Déu de l'Horta d'Ademuz.

Naturals de València, els Osona mostren perfectament l'evolució de la pintura en este període històric -finals del segle XV i principis del segle XVI—. Roderic d'Osona, format en la tradició gòtica, plasma a la perfecció les influències hispanoflamenques rebudes pels seus contemporanis. Destaca la Taula de la Pietat, procedent del Museu de la Catedral de València. El seu fill Francesc d'Osona mostra la indiscutible formació en el taller patern, però afegint la influència renaixentista, rebut per l'arribada de Paolo de San Leocadio, en la suavitat expressiva i plàstica, com es pot veure en les taules Camí del Calvari i Presentació de Jesús en el Temple, procedents de la col·lecció particular Laia Bosch.

Al voltant de l'anomenat Mestre de Xàtiva, s'agrupen la Predella i el Retaule dels Marti, procedents de la col·legiata de Xàtiva. Es tracta d'un obrador arcaïtzant basat en la tradició gòtica hispanoflamenca, que encara no assimila les noves formes renaixentistes arribades d'Itàlia.

D'altra banda, com a mostra de la recepció dels nous corrents artístics per part dels artistes locals, s'exposen una sèrie d'obres atribuïdes al Mestre de Borbotó, en les quals es pot apreciar la influència de l'obra de Paolo de San Leocadio. Entre altres destaquen el Retaule dels Dolors i els gojos de la Mare de Déu, de l'església de Sant Pere de Xàtiva, o la Taula del Sant Sopar, procedent de l'església parroquial de Bocairent. Les dos obres han sigut restaurades pels tècnics de La Llum de les Imatges.

Per a finalitzar esta secció, es mostra el Retaule de la Dolorosa, que es conserva en la col·legiata de Xàtiva, realitzat entre 1520 i 1530. Ha sigut restaurat pels tècnics de La Llum de les Imatges i ha recuperat la serra esplendor primigènia, que estava oculta davall diverses capes de repintades realitzades a través dels anys.

El món de m miniatura: el plaer de la mirada devocional

Durant l'anomenat segle d'or valencià, el segle XV, la riquesa i la refinada sump-tuositat dels llibres miniats són un exponent més del gran moment artístic que es viu en terres valencianes.

En este apartat es mostren alguns dels llibres més significatius de la miniatura valenciana, en els quals es pot apreciar no sols l'evolució dels tipus de cal·ligrafia emprada, sinó la recepció dels corrents artístics analitzats en la secció anterior i que també van tindré eco en l'art de la miniatura.

Procedents de l'Arxiu de la Catedral de València, s'exposen Fori et Privilegia Valentiae i Missal Valentino. De l'Arxiu Municipal d'Alzira arriba Aureum Opus; de la Biblioteca de la Universitat de València, una Bíblia, i del Museu Municipal de Cocentaina, la fabulosa Bíblia Sacra.

Tabla de la Santa Cena. Mestre de Borbotó. S.XV. I.P. Bocairent.

Biblia Sacra. S XV. Archivo Municipal de Cocentaína.

San Sebastian. Joan Reixach. S. XV Colegiata de Santa Maria.

Tabla de la Piedad.

Rodrigo de Osona. S. XV Catedral de Valencià.

La rutilància àurica de l'orfebreria gòtica i del Renaixement a València

La importància dels orfebres valencians durant l'edat mitjana és indiscutible. La seua forma de treballar, influenciada tant pel fer dels escultors com dels mestres d'obra i els pintors, confluïx en la realització d'estos objectes d'ús litúrgic, assimilant les influències dels distints corrents artístics en els seus treballs.

S'exposen dos Creus processionals realitzades durant el segle XV. La primera prové de l'església parroquial de Bocairent, cisellada pel punxo de València i restaurada per la Fundació La Llum de les Imatges. La segona procedix de l'església de Sant Miquel d'Enguera, elaborada pel punxo de Xàtiva.

El calze, vas sagrat on el sacerdot consagra el vi en la missa, és una de les peces clau en la producció dels orfebres. Ací es mostren un conjunt de calzes realitzats durant el segle XV en el qual es pot observar la seua evolució des l'estil gòtic al renaixentista en la profusió de la seua ornamentació i l'estilització de les peces. Treballats pel punxo de València, s'exposen els calzes del convent de Clarisses de Canals i el de l'església de l'Assumpció de Montesa. Procedent d'un taller valencià, es pot contemplar el calze de l'església parroquial de Moixent, de clares formes gòtiques. Finalment, el calze de tradició castellana, de Bocairent.

Una de les relíquies més apreciades per la cristiandat és la relativa a la creu on Crist va ser sacrificat, el Lígnum Cruels. S'ha fet una selecció d'este tipus de peces, procedents de Montesa, Canals i Énguera, en les quals es pot apreciar, d'una banda, la seriació d'este tipus de peces, alhora que s'observa la materialització d'elements renaixentistes en la seua ornamentació.

Restaurats per la Fundació La Llum de les Imatges s'exhibixen dos exemplars d'un altre element litúrgic important: el Portapau. El primer, datat en el segle XVI, prové de l'església parroquial d'Enguera; el segon, datat en 1612, procedix de l'església parroquial de Manuel. Els dos estan dissenyats a manera de portada arquitectònica, i per això servixen com a elements per a apreciar fàcilment l'evolució de l'arquitectura durant este període.

Nuestra Señora del Socorro.

S. XVI. Yañez de la Almedina. I.P. de Ayora.

La pintura del Renaiximent

Tríptico de la Consolación.

Joan de Joanes. 1550. Monasterio de Nuestra Señora de la

Consolación. Xátiva.

Portapaz.

S. XVI. I.P. de Énguera.

La pintura del Renaixement

En els primers anys del segle XVi, arriben a València procedents d'Itàlia dos artistes d'origen manxec. Es tracta dels Hernandos: Fernando Yànez i Fernando Llanos, els dos impregnats de les formes renaixentistes practicades per Leonardo da Vinci. En principi treballen junts per a la catedral de València, on estan documentats en 1506.

Com a introducció a este nou llenguatge pictòric, s'exposen diverses obres d'estos artistes, que influiran decisivament en la manera de treballar dels artistes locals durant el primer quart del segle XVI. Atribuïdes a Yànez de la Almedina i procedent del Museu de la Catedral de València es pot contemplar el Sant enterrament; de l'església d'Ayora arriben tres taules com a testimoni del que va ser el Retaule de Sant Miquel, i des de la col·lecció "El Conventet" de Barcelona, el Crist portacrai. Finalment, i atribuïda a Fernando Llanos, s'exposa l'obra La Mare de Déu, el Xiquet, Sant Joan i dos àngels.

Vicent Macip és un dels artistes més destacats i al mateix temps més complexos de la historiografia de l'art valencià de principis del segle XVi. La seua obra es caracteritza per fer el paper de frontissa entre la pintura última del gòtic i el primer Renaixement valencià, on encara hi ha evocacions al món figuratiu nòrdic, però amb el valor d'emular les postures, els rostres, les mans i el colorit de la pintura italiana del Renaixement. De la selecció de pintures realitzades per Vicent Macip que s'exposen, destaca en esta guia VAnunci de l'àngel a sant Joaquim, procedent del Museu de Belles Arts de València Sant Pius V i la taula central del Retaule de Sant Francesc, procedent de l'església parroquial de Nàquera.

Càliz. S. XVI. Monasterio de Hermanas Clarísas.

El seu fill Joan de Joanes, format en la tradició gòtica que va aprendre de son pare, va viure moll de prop l'arribada del Renaixement, i va ser contemporani dels Hernandos, dels quals pren els trets i les solucions leonardesques. Segurament va fer un viatge a Itàlia entre 1550 i 1560, on va aprendre formes rafaelesques. En les seues obres fon bellesa i emotivitat. Les obres exposades donen una idea de la seua producció artística i la gran varietat de formats i suports sobre els quals va treballar, com són El tríptic de la Consolació, procedent del convent de les Dominiques de la Consolació; l'ostensori bifaç Eccehomo í Mare de Déu Dolorosa de la parròquia de Sant Andreu de l'Alcúdia, i el Retaule de Bocairent, restaurat per la Fundació La Llum de les Imatges i realitzat junt amb el seu fill Vicent Joan, el qual l'hagué d'acabar en solitari a causa de la mort de son pare en 1579. Destaca per ser una gran obra artística i icònica l'Àngel Custodi, procedent de la catedral de València.

El tercer membre de la saga familiar que va fer una reconeguda carrera artística va ser el nét de Vicent Macip i fill de Joan de Joanes, Vicent Joan Macip. Es mostra una obra procedent d'una col·lecció privada, i realitzada poc després d'acabar el retaule de Bocairent cap a 1583, denominada Sagrada parentela. Com indiquen alguns autors, no ha de confondre's amb la Sagrada Família, ja que en esta obra es representa la família de santa Anna, amb els seus tres marits, sant Joaquim, Cleofàs i Salomé.

Un dels deixebles avantatjats de Joan de Joanes va ser Cristòfol Llorens, el qual va fer treballs d'una gran qualitat tècnica, sobretot en el domini de les anatomies. El seu gust per la minuciositat, amb una gran qualitat estilística i el cromatisme emprat, són característiques fonamentals de la seua obra. Procedents de l'església parroquial de Vallada i realitzades cap a 1570, s'exposen dos taules que segurament van pertànyer a la predel·la d'un retaule actualment desaparegut. Es tracta de la Flagel·lació de Crisi i Santa Caterina de Siena. Esta última ha sigut restaurada pels tècnics de La Llum de les Imatges.

També d'este mateix autor s'exposen sis taules conservades en el Museu de la Col·legiata de Xàtiva i en el Museu de l'Almodí, però que procedixen totes del retaule que hi havia en l'ermita de Sant Josep i Santa Bàrbara de Xàtiva.

Un altre dels seus deixebles més reconeguts és Nicolau Borràs, el qual guarda una estreta fidelitat als models joanescos, mantenint-se aliè als corrents naturalistes que practicaven Joan Sarinyena i Francesc Ribalta. Les seues característiques fonamentals són la correcció i el domini del dibuix, però manifesta poca força vital en les seues figures, fonamentalment a causa del colorit fred utilitzat en les seues composicions. Va ingressar als 45 anys com a frare jerònim en el convent de Cotalba (Gandia), on va morir en 1610. En l'exposició "La Llum de les Imatges. Lux Mundi. Xàtiva 2007", es mostren tres obres que representen el més genuí esperit de la pintura valenciana del segle XVi, el Retaule de la Mare de Déu. de Gràcia, procedent de l'església parroquial de Rugat; un llenç de Sant Joan Baptista, procedent de l'església de Beniarjó, i una lluneta que representa el Juí Final, de l'església de Santa Maria d'Ontinyent, que ha sigut intervingut pels restauradors de la Fundació La Llum de les Imatges.

Per a finalitzar l'apartat destinat a la pintura renaixentista, i com a nexe d'unió amb la pintura barroca, es mostren dos obres realitzades per Joan Sarinyena, procedents del col·legi-seminari Corpus Christi, al qual va estar molt vinculat des de la seua creació. Fruit de la seua estada a Roma entre 1570 i 1575 és el llenç realitzat en 1587 Críst a la columna, en el qual el naturalisme de l'escena i el model de la figura de Crisi està pres del Crisi ressuscitat realitzat per Miquel Àngel per al temple de Santa Maria Sopra Minerva de Roma. D'altra banda el retrat del Patriarca arquebisbe sant Joan de Ribera de 1607 va servir de model a molts altres retrats i gravats del Patriarca, realitzats des del segle XVIII.

Flagelación de Cristo.

Cristóbal Llorens. S. XVI. I.P. de Vallada.

Retablo de la Virgen de Gracia. Nicolás Borras. S. XVI. I.P. de Rugat.

Retablo de Bocairent

Joan de Joanes, Vicent Joan, 1579.

I.P. de Bocairent

Sagrada Parentela.

Vicente Juan Macip. S. XVI. Colección Particular.

L'ESCULTURA DEL RENAIXEMENT

Esta secció s'inicia amb la contemplació de les restes d'un Crist Baró de Dolors, realitzat en marbre blanc durant la segona irritat del segle XVI, procedent del castell de Montesa, que es conserva en el Museu Parroquial d'esta localitat. La imatge ha sigut degudament restaurada i els seus fragments reintegrats pels tècnics de La Llum de les Imatges. Es tracta d'una obra de gran qualitat amb un fort arrelament italià.

Elaborada en alabastre s'exhibix una talla de gran qualitat artística i tècnica que representa la Mare de Déu del Puig, realitzada en el segle XVi i policromada.

La creu de terme conservada en el Museu del Castell de Dénia és un clar exemple de la utilització de la pedra durant el segle XVI. En la seua talla es pot apreciar la persistència de la tradició gòtica mesclada amb elements renaixentistes.

Com ja s'ha indicat, la fusta és el material més utilitzat per a les talles de culte. Destaca la imatge procedent de l'església parroquial de Tous, realitzada en el segle XVu, que representa Sant Vicent Ferrer amb la iconografia desenvolupada per Joan de Joanes durant la centúria anterior.

Finalment, i com a representació de l'interés de l'Església catòlica per combatre el protestantisme, s'exposen sis bustos reliquiaris que representen papes i sants, realitzats en fusta daurada i policromada durant el segle XVill, procedents del monestir de la Trinitat de València i restaurats pels tècnics de la Fundació de la Comunitat Valenciana La Llum de les Imatges.

Orfebreria, indumentària i arts decoratives del Barroc

L’evolució de les formes ornamentals en els elements utilitzats en el culte i en la litúrgia cristiana queden evidenciats en esta selecció de peces d'orfebreria. Destaca per l'extraordinària fermesa en la seua execució La patena amb calvaií i el davallarnent, datada en el segle XVt. Procedix de l'església parroquial de Llanera de Ranes.

Del conjunt de peces procedent del convent de Dominiques de la Consolació de Xàtiva, se citen dos peces. D'una banda, la Custòdia ostensori, datada en el tercer quart del segle XViii, representa la tipologia d'este tipus de peces que es van treballar a València durant el rococó, els quals utilitzaven materials que no són nobles, com el coure daurat i la plata blanca. També el Faristol, realitzat expressament per a este convent, com indica l'escut, està elaborat amb estos materials. Les dos peces han sigut restaurades per la Generalitat a través de la Fundació de la Comunitat Valenciana La Llum de les Imatges.

La selecció d'indumentària litúrgica que es mostra ha sigut restaurada pràcticament en la seua totalitat pels tècnics de La Llum de les Imatges. Procedents de diversos llocs de la Comunitat Valenciana, s'exposa una sèrie de peces que formaven part dels anomenats tems.

El tem és un conjunt d'omaments litúrgics i els seus complements per a l'oficiant, diaca i subdiaca, que celebren una missa major o un acte religiós solemne.

La casulla és la peça que porta l'oficiant. Procedent de l'església parroquial de Moixent, es mostra la Casulla del Patriarca.

La capa pluvial és l'ornament que més riquesa manifesta, i només s'utilitza en els actes de més solemnitat. S'exposen dos Capes pluvials, una procedent de Canals i l'altra procedent de l'església de la Mercè, en la qual es pot observar, per llicència del bro-dador, armes militars en l'escut dels mercedaris quan este orde es dedicava exclusivament a labors piadoses i caritatives.

Per a completar esta secció, s'exposen una sèrie d'obres ceràmiques realitzades en el segle XVni. Dos van ser elaborades en la Reial Fàbrica de l'Alcora. EAiguamans de la prudència és una peça única, ja que és molt estrany que es conserven les tres peces de què es compon: el mateix aiguamans, la tapa i la base. També s'exposa una Placa al·legòrica de la Immaculada Concepció, de la qual ressalta l'estudi de l'espai de la representació, que, igual que en altres de temàtiques distintes, tant religiosa com costumista i mitològica, segurx els patrons dels gravats de l'època.

San Vicente Ferrer. S. XVI. I.P. de Tous.

Patena con Calvario y Descendimiento.

S. XVII. I.P. Llanera de Flanes.

Capa Pluvial.

S. XVIII. I.P. de Nuestra Señora de la Merce. Xátiva.

Crísto Varón de Dolores.

S. XVI. Museo Parroquial de Montesa.

La memòria històrica de la Seu de Xàtiva

En este apartat expositiu, arreplegat en la capella de la Comunió, el visitant pot contemplar una sèrie de llibres i documents que fan referència a la història del mateix edifici que alberga l'exposició. Les seues fases de construcció i la importància icònica d'un edifici que es va construir per a ser el més gran de la Comunitat Valenciana amb la finalitat de contribuir amb la seua grandesa a aconseguir el bisbat perdut des de la invasió musulmana.

En este apartat s'exposen dos maquetes de l'edifici. Una es conserva en el Museu Municipal de l'Almodí i presenta només el presbiteri. Ealtra maqueta, realitzada per la Fundació La Llum de les Imatges amb motiu de l'exposició "La Llum de les Imatges. Lux Mundi. Xàtiva 2007", ha sigut ideada amb la intenció de mostrar les seues fases constructives i la grandiositat de les seues dimensions.

Escultura i pintura del món barroc i rococó

Esta secció s'inicia contemplant dos escultures de pedra procedents del Museu Parroquial de Montesa que representen sant Pere i sant Pau. Realitzades en el segle XVi, van ser localitzades emparedades durant la restauració de l'església en 1989.

Feta en marfil, material destinat al culte diví, s'exhibix una talla manierista datada a principis del segle XVii en la qual es representa amb realisme l'expressió de l'agonia final de Crist crucificat.

De la important saga d'escultors valencians dels Vergara s'exposa una imatge de la Immaculada atnbuïda a Francesc Vergara i datada a mitjan segle XViii que es custodia en l'Ajuntament d'Alzira. Es tracta d'una obra tardana d'este autor en què encara romanen reminiscències del seu mestre Lleonard Juli Capuç.

Ignasi Vergara va ser un dels artífexs en la creació de l'Acadèmia de Santa Bàrbara a finals de 1753. El relleu que es mostra va ser realitzat a principis de 1754, i pro-cedix del Fons Artístic de la Universitat Politècnica de València. Representa Abel i Caín oferint sacrificis a Déu, i s'hi pot observar la gran mestria tècnica en el tractament de les diferents textures de la matèria buscant la versemblança, com pot veure's en les roques, la llana de les ovelles o les ales dels àngels.

La figura de Santfosep, datada en l'últim terç del segle XViii i atribuïda al cercle dels Vergara, ha sigut restaurada per la Fundació de la Comunitat Valenciana La Llum de les Imatges. Procedix de l'església parroquial de Bunol.

Josep Esteve Bonet és un altre dels grans escultors valencians del segle XViïï. Lobra que s'exposa, Crisi a la Columna, procedix de la col·legiata de Xàtiva i es configura seguint el model emprat per Joan de Sarinyena en la seua obra homònima que s'ha pogut contemplar en la secció anterior.

El corrent pictòric tenebrista nascut dels pinzells de Caravaggio va tindré a València importants seguidors. El primer d'ells va ser Francesc Ribalta, del qual s'exposen dos obres, Sant Jaume en la Batalla de Clavijo, procedent de l'església de Sant Jaume Apòstol d'Algemesí, realitzada en 1603, en la qual deixa constància del manierisme dels seus personatges, fonamentalment expressat en el dramatisme dels rostres i en els escorços dels cossos. També en l'obra Calvari, datada en 1610, propietat de la Diputació de València, s'aprecia esta influència tenebrista.

Un altre dels pintors representatius d'este corrent va ser Jeroni Jacint d'Espinosa. Lobra que es presenta procedix de l'església de Sant Tomàs de València i va ser realitzada en la dècada de 1580. S'hi poden apreciar algunes de les característiques clàssiques d'este autor, com la plasmació dels detalls, concebuts amb un gran realisme.

Nascut a Xàtiva el 17 de febrer de 1591, Josep de Ribera representa a la perfecció la síntesi de la influència caravaggista. Es va iniciar com a pintor en el taller de Francesc Ribalta, i amb tan sols 20 anys es va traslladar a Itàlia, on va conèixer de primera mà l'obra de Caravaggio. Posteriorment, a partir de 1630, les seues obres es deixen influir per una pinzellada més solta i lluminosa, seguint els passos de la pintura veneciana. Exposem en esta secció les obres Sant Jeroni procedent d'una col·lecció privada, i des de la Gallera Regionale de Palerm el llenç Sant Agustí.

Entrat ja el segle XVui, figura un altre il·lustre artista pertanyent a la saga dels Vergara. Es tracta de Josep Vergara, gran dibuixant i pintor, però sobretot gran coneixedor de la tècnica del fresc. S'exposa una xicoteta representació de la seua gran producció artística.

Procedents de la Reial Acadèmia de Sant Carles, es poden contemplar una sèrie de dibuixos preparatoris i esbossos de temes bíblics relacionats amb l'Antic Testament.

Des de l'església parroquial de Chiva, i restaurades pels tècnics de La Llum de les Imatges, arriben dos obres: el Calvari i el monumental quadre del Baptisme del Senyor.

Com ja s'ha comentat, la seua faceta artística més reconeguda és la de pintor al fresc. Per a les petxines de la col·legiata de Xàtiva va pintar en 1744 les figures de les Heroïnes bíbliques. Els tècnics de la Fundació La Llum de les Imatges van realitzar les corresponents cales per a comprovar si les pintures de Vergara continuaven estant en les petxines, ocultes per les que actualment es poden observar. Desgraciadament, estes pintures van desaparèixer durant l'afonament de la cúpula en el terratrèmol de 1886 o en la seua posterior reconstrucció, com així van testimoniar els treballs realitzats. Procedents de la Fundació Bancaixa s'exposen els esbossos d'estes quatre petxines.

Per a finalitzar este apartat, i com a nexe d'unió amb la pintura huitcentista, s'ex-hibixen tres obres de Vicent López, pintor valencià que va substituir Francisco de Goya com a pintor de la Cambra Reial. Un grandíssim llenç que representa El Sant Sopar, restaurat per la Generalitat a través de la Fundació de la Comunitat Valenciana de La Llum de les Imatges, servix per a exemplificar la tècnica acadèmica desenvolupada per este artista, en la qual la cura per les anatomies i els plecs dels vestits indiquen el seu gran domini del dibuix i la pintura. D'altra banda, el format de l'obra, generant figures a grandària quasi real i el punt de vista utilitzat per l'artista, invita l'espectador a participar de l'escena com un comensal més, propi de la pintura barroca d'inspiració teatral.

Cristo Crucificado.

S. XVII. Colección Particular. Avila.

Inmaculada.

S. XVII. Francisco Vergara. Ayuntamiento de Alzira.

Proyecto fachada Colegiata.

S. XVIII. Colegiata de Santa Maria de Xàtiva.

Maqueta Colegiata de Santa Maria. Carlos Martínez. 2007.

San Jaime en la Batalla de Clavijo.

Francisco Ribalta. 1603. Iglesia Parroquial de Algemesí.

San derónimo.

José de Ribera. S. XVII. Colección Paticular. Barcelona.

Santa Cena.

Vicente López. S.XIX. Convento de Clarisas. Xátiva.

Esbozo de la Pechina de la Colegiata. Vergara. S:XVIII. Fundación Bancaja.

Jesús partiendo el pan en la cena de Meaux.

J. Closterman. 1804. Fondo Patrimonio Artístico Universidad Politécnica de Valencia.

L'art figuratiu dels segles xix i xx

Esta secció s'inicia amb una xicoteta mostra de tèxtil i orfebreria com a testimonis d'una tradició artística que evoluciona adaptant-se a les noves tècniques, tant de realització com de producció.

Datat en 1804, s'exposa el relleu procedent del Fons Artístic de la Universitat Politècnica de València que representa Jesús partint el pa en el sopar d'Emaús. Exercici acadèmic realitzat per Cloosterman, fill d'un químic francès que treballava en la Reial Fàbrica de l'Alcora, que mostra una certa afinitat amb les obres d'Ignasi Vergara.

Durant la segona mitat del segle XIX, la tradició d'estampar planxes de gravat amb la imatge de la Mare de Déu, que venia del segle XVn, es veu modificada per la de cosir xicotetes teles pintades en el centre dels estendards. Dins d'este corrent devo-cional i piadós, es presenten dos exemples: el primer, datat en 1890, procedix de la col·legiata de Xàtiva; el segon, procedent de l'església parroquial de Bocairent, és VEstendard processional de sant Blai realitzat per Joaquim Sorolla en 1902. Es tracta d'una de les escasses pintures de caràcter religiós pintada pel reconegut mestre valencià, però en la qual deixa palès el seu gust per la llum.

De Sorolla s'exposa també l'esbós de l'obra Trista Herència, procedent de la col·lecció Bancaixa. S'hi poden apreciar millor les característiques clàssiques de la seua producció, plena de matisos tècnics, com la utilització dels colors i la pinzellada solta que generen la sensació de llum que impregna l'obra. El tema s'enquadra dins de la crítica social que Sorolla va desenvolupar a finals del segle XIX i els primers anys del segle XX, en l'entorn d'una societat que vivia l'incipient procés industrial.

Eobra de Segrelles posa punt final a este apartat expositiu, ja que este artista va rebre l'herència del modernisme i va estar influït per les avantguardes, fonamentalment pel surrealisme. Les seues obres de temàtica religiosa, practicada fonamentalment després de la Guerra Civil amb l'objectiu de reposar les obres perdudes durant la contesa, es fonamenten en l'estilització de les figures i l'ús del color propis d'El Greco.

Signes d'espiritualitat en les últimes tendències de la plàstica contemporània

Posant punt final a l'exposició "La Llum de les Imatges. Lux Mundi. Xàtiva 2007", la Fundació de la Comunitat Valenciana La Llum de les Imatges dóna a conèixer una selecció d'obres elaborades durant el segle XX i els primers anys del segle XXi, des de les avantguardes clàssiques, com l'expressionisme, passant pel pop i arribant a la postmodemitat, en les quals artistes valencians, nacionals i internacionals mostren un clar interès per l'espiritualitat.

En esta secció el visitant pot contemplar obres com les de Jorge Oteiza, en les quals els materials nobles de fosa se substituïxen per altres com el bronze, com es pot observar en l'obra Pietat de la Mare de Déu procedent dels Museus Vaticans, i les escenes religioses s'ambienten en escenaris industrials, com en la Mare de Déu de les Canonades, obra realitzada per Manolo Boix, i en altres, com les fotografies de Juan Manuel Díaz Burgos, es desenvolupen en entorns urbans en què les ombres adquirixen protagonisme com a il·lustració del subdesenvolupament.

Les obres realitzades en l'últim terç del segle XX, per autors com Joseph Beuys, Manresa, Georges Rouault, Eccehomo, o James Ensor, Processó de penitents de Turnes, procedents de les col·leccions del Museu Vaticà, mostren les influències dels corrents artístics clàssics, fonamentalment de la pintura barroca i de les avantguardes, que junt amb la intenció dels artistes per la, sempre pretesa, unió de les arts, exemplifica perfectament els corrents postmoderns de finals del segle passat.

Lobra Sant Sebastià, procedent del Museu de Würzburg (Alemanya), realitzada pel pintor, escultor i cineasta Rainer Fetting, juxtaposa elements figuratius i abstractes, remarcant la seua preocupació per la situació dramàtica que viu la humanitat.

La col·lecció Tiberi Cattelani de Mòdena cedix per a esta exposició diverses obres, entre les quals cal destacar l'obra Deposizione d'Andrea Cusumano, artista que s'esforça a unificar la dimensió matèrica de la pintura amb les formes d'expressió gràfiques pròpies de la publicitat i dels mitjans de comunicació de masses.

Una representació d'artistes valencians contemporanis servix per a mostrar la interpretació d'estos corrents artístics a la Comunitat Valenciana, on fonamentalment el pop art i l'hiperrealisme marquen els treballs de Boix, Armengol, Monjalés i Gil.

San Francisco de Borja en Procesión. Segrelles. S.XX. I. sagrado Corazón. Gandía.

Deposizione. Andrea Cusumano. 1996. Colección Tiberio Cattelani de Modena. Italia.

Boceto de triste herència.

J. Sorolla. S. XIX. Fundación Bancaza.

triptic daurat de Xàtiva.

Manolo Boix. 1990. Ayuntamiento de Xàtiva.

San Sebastian.

Rainer Fetting. 1988. Museo de Würzburg. Alemenia.

Via Crucis. Fragmento. Sílvia Sempere, 2007.

CASA DE L'ENSENYANÇA

Andreu Mayoral, arquebisbe de València entre 1737 i 1769, va ser l'impulsor de la creació de nombrosos col·legis, basats en el plantejament didàctic formulat per l'enciclopedista valencià Gregori Maians.

A mitjan segle XVIII, es construïx sota els auspicis de l'arquebisbe Mayoral la Casa de l'Ensenyança, que va funcionar com a escola de xiquetes i posteriorment com a escola tècnica. Va mantindré el seu ús com a centre docent fins a finals del segle passat.

Es tracta d'un edifici format per un cos central i dos ales, que conformen un pati trapezo'idal. El cos central consta de tres plantes i una torre. En l'ala dreta destaquen les restes de cúpula, cornisa, tambor i petxines de l'antiga capella de la Mare de Déu de la Salut.

La restauració que ha dut a terme la Generalitat a través de la Fundació de la Comunitat Valenciana La Llum de les Imatges té com a objectiu condicionar l'edifici amb totes les instal·lacions modernes i necessàries per a convertir-se en el futur Museu de Belles Arts de Xàtiva. Durant el temps que es mantinga l'exposició "La Llum de les Imatges. Lux Mundi. Xàtiva 2007", l'edifici albergarà la seu dels tallers didàctics que, com en anteriors edicions, instal·la la Fundació per a orientar i incitar els estudiants, i públic en general, a conèixer i comprendre la història de l'art valencià.

La intervenció arquitectònica, en una primera fase, s'ha centrat en la recuperació de la fàbrica original, la restauració del seu sistema estructural i la restauració i reposició dels elements ornamentals originals, com els taulellets de l'Alcora que decoren els balcons i sotabalcons de les fatxades.

La segona fase, que es durà a terme durant el període expositiu, es prosseguirà amb l'obra que comprèn el tancament de l'illa amb un edifici cec, en el qual s'instal·laran tots els servicis i tecnologies necessàries per al bon funcionament del futur Museu de Belles Arts. El pati central quedarà envoltat amb una superfície transparent a manera de gran claraboia.

El Paradís.

Manolo Gil. 1955. Fundado Bancaixa.

El Paraíso.

Manolo Gil. 1955. Fundación Bancaja.

Casa de l'Ensenyanga. segle XVIII. Xativa. Casa de la Enseñanza. S. XVIII. Xativa.

ESGLÉSIA DE SANT FRANCESC

La campanya de restauració que la Generalitat ha dut a terme en la ciutat de Xàtiva a través de la Fundació de la Comunitat Valenciana La Llum de les Imatges ha inclòs este temple construït entre 1366 i 1377. El temple no forma part del recorregut expositiu, però la seua restauració ha permès el trasllat del culte de la col·legiata de Santa Maria durant el període d'execució de les obres de restauració de la Seu i l'exposició "La Llum de les Imatges. Lux Mundi. Xàtiva 2007".

Este edifici d'estil gòtic formava part del convent de Sant Francesc. La seua tipologia constructiva s'enquadra dins de l'anomenada arquitectura de reconquista, és a dir, temples de planta rectangular amb una sola nau i capelles entre contraforts.

El material utilitzat en la construcció dels set arcs de diafragma que subdividixen l'espai i generen les capelles laterals són els carreus de pedra, mentres que els murs que tanquen el perímetre es van alçar en rajola i maçoneria. La coberta a dos aigües és de teula en l'exterior i fusta en l'interior. El seu accés original es troba en la segona capella del costat de l'epístola, i la seua composició és típicament gòtica, portada amb arquivoltes esbocades d'arc apuntat.

En 1786, després de l'incendi de la ciutat, és intervinguda per l'arquitecte i religiós franciscà Francesc Vicent Cuenca. Esta reforma es realitza sota l'estil neoclàssic característic de la il·lustració, obrint un nou accés adovellat als peus de l'edifici, alçant el cor i ornamentant l'edifici amb pilastres i voltes de canó amb llunetes.

Durant la desamortització de mitjan segle XIX, el convent de Sant Francesc és entre -gat al Ministeri de Guerra, que el va utilitzar com a quarter de cavalleria. Després d'uns anys d'abandó, va ser subhastat. En 1976 va ser derrocat tot el convent a excepció de l'església, a la qual se li va eliminar la volta per a deixar al descobert la seua estructura gòtica original. En els últims anys del segle XX va ser utilitzada com a magatzem i cine.

La restauració de l'edifici es va iniciar amb les excavacions arqueològiques dels soterraments situats en les capelles laterals. Tots els materials localitzats durant la restauració van ser degudament inventariats i documentats. Alguns, com els elements arquitectònics gòtics, reutilitzats com a material de rebliment en la reforma neoclàssica, han sigut recuperats i situats en el nou presbiteri a manera de testimoni.

En els contraforts i arcs de diafragma s'ha procedit a la neteja de la pedra, la reposició de carreus per a tornar la volumetria original i s'han reparat els clevills. Els problemes estructurals del cor s'han solucionat instal·lant una nova estructura metàl·lica amb diverses funcions: d'una banda, funciona com a reforç a l'arc del cor, falcant-lo a les parets i a terra; d'una altra, servix com a tallavent en l'accés al temple, i, finalment, la vidriera de colors té una funció ornamental. S'han eliminat totes les barreres arquitectòniques i s'ha procedit a instal·lar en la nau un sòl de ciment polit sobre un nou forjat, mentres que en les capelles laterals s'ha disposat un sòl de parquet.

La intervenció artística a càrrec de l'equip de restauradors de La Llum de les Imatges va tindré com a objecte la recuperació de les restes de policromia que es conservaven, que estan situats en les capelles laterals -primera i segona de l'esquerra, i segona de la dreta-.

Les pintures decoratives, ornamentacions florals sobre un fons negre, han sigut recuperades en la seua totalitat en la volta d'una de les capelles i en les ple-menteries, ares i claus. En la resta de capelles també han sigut intervinguts dos escuts i una clau.

Interior Iglesia de San Francisco. S. XV. Xátiva.

Exterior Iglesia de San Francisco. S.XV. Xàtiva.

Interior de la Iglesia de San Francisco. en 1974

PARA LOS NÚMEROS EN ROJO

1 - Capella de l'Hospital

2 - Església de Sant Feliu

3 – Esglesia de Sant Domenech

4 – Col·legiata de Santa Maria

5 - Casa de la Ensenyança

PARA LOS NÚMEROS AZULES

1.  Església de Sant Pere.

Construïda en el segle XIv, consta d'una sola nau amb set capelles later­als de creueria. La porta actual, els arcs conopials de l'interior, aixi com el gran arc corbat del cor, corresponen a una reforma del segle XV.

En l'interior es poden contemplar clos magnífics retaules que formen part del recorregut expositiu. El retaule Major, fet en dos etapes: la primera, a finals del segle XIv, i la segona, a mitjan segle XVt. I el retaule de Guerau de Castellvert, realitzat pel Mestre de Xàtiva en el segle XV.

2.  Carrer de Moncada.

Carrer on residia la noblesa medieval xativina que encara conserva palaus i cases blasonades: Palau dels Santramon Bonhivern (segle XV), Casa dels Diego (segles XVIII-xix), Palau del Marqués de Montortal (segle XV), Palau dels Mahiques-Sanç (segle XVn).

3.  Convent de Santa Clara.

Fundat en 1325 per la senyora Saurina d'Entença, viuda de l'almirall Roger de Llúria. Conjunt molt sumptuós d'estil gòtic mudèjar.

4.  Plaça de la Trinitat.

En esta plaça es troba el Palau d'Alarcó (construït entre els segles xvti i xviii), alberga des de 1981 l'Administració de Justícia; la font de la Trinitat (segle XV), i el convent de la Trinitat (construït en el segle jan), del qual només perdura l'esplèndida portada flamígera i que actualment s'utilitza com a Arxiu Municipal.

5.  Plaça d'Alexandre VI.

S'hi pot contemplar la fatxada d'ampli dovellatge de la casa natal del papa Alexandre VI i la font del segle XViii, que seguix els models gòtics.6. Jardín del Beso

Realitzat en els primers anys del segle XX amb influències de l'estil mod­ernista. En la seua proximitat es troba la Font Reial dels Vint-i-cincs Xorros, monumental abeurador neoclàssic del segle XVIII.

7.  Fragment de muralles medievals.

8.  Museu de l'Almodï (segle XVi). Monument Nacïonal.

Horari (dilluns tancat)

Hivern: de 10 h a 14 h i de 16 h a 20 h.

Estiu: de 10 h a 14 h i de 18 h a 20 h.

En la visita a este museu es poden veure obres que complementen el dis­curs de l'exposició "La Llum de les Imatges. Lux Mundi. Xàtiva 2007", com les de Ribera, Sant Elies i Sant Onofre, depositades ací des de 1924 pel Museu Nacional del Prado.

9.  Església de Sant Francesc.

Este edifici d'estil gòtic formava part del convent de Sant Francesc. La seua tipologia constructiva s'enquadra dins de l'anomenada arquitectura de reconquista, és a dir, temples de planta rectangular amb una sola nau i capelles entre contraforts.

10.  Ermita de Sant Josep.

Construïda en el segle XVIII, el seu interior és de planta de creu llatina, amb absis semicircular i capelles laterals. Des d'acï es poden contemplar magní­fiques vistes de Xàtiva.

11.  Castell.

D'origen ibèric i romà, la major part dels murs i torrasses que s'han con­servat són de tècnica islàmica o d'estil gòtic.

Iglesia Colegial Basílica de

Santa María

Convento de Santo Domingo

Ermita de San Felix